dilluns, 23 de setembre del 2013

Cogulló de Turp


He deixat el cotxe al mateix indret on l’havíem deixat feia uns mesos la Roser i jo, al costat de l’església de Sant Martí de Cambrils. En aquella ocasió un descuit a l’hora de prendre el camí correcte que ens va endarrerir força l’excursió, més l’amenaça d’una forta tempesta, ens van fer postergar l’excursió per a una ocasió més adient. Avui, però, he vingut sol; la Roser s’ha quedat a casa. No serà el mateix, és clar, però malgrat la solitud, penso gaudir plenament d’aquesta excursió que tant prometedora se’ns va presentar llavors. I és que, el lloc de partença, Cambrils, un dels llogarrets dispersos del municipi d’Odèn, situat al nord-oest de la comarca del Solsonès, permet pujar a una diversitat de miradors entre els quals es troba el Cogulló de Turp, amb esplèndides vistes de la comarca veïna de l’Alt Urgell, concretament a vol d’ocell de la vall del Segre al seu pas per Organyà, Coll de Nargó i Oliana: un espectacle magnífic per gaudir dels nostres ulls i del nostre esperit. I més si l’excursió és tranquil·la, sense cap dificultat i en un dia d’estiu llarg i plaent; és a dir, sense núvols amenaçadors ni cap ventada estressant.

Abans de començar la caminada he esmorzar davant l’església, sobre el mur que delimita el recinte religiós, a l’ombra d’uns arbres que, en l’anterior ocasió, eren una amalgama de branquillons nusos i ara verdegen com la gespa que cobreix el bonic cementiri atalussat al costat dret del temple, amb creus blanques disseminades per tot l’entorn. L’edifici actual pertany a l’església alçada al segle XVII aprofitant l’anterior edifici romànic, del qual tant sols podem descobrir-ne vestigis a l’absis i en part del frontis, havent-hi al seu voltant diverses construccions adossades, com una capella a tramuntana i la rectoria al costat oposat, fortament sobrealçada respecte al temple i que ofereix, sobretot a la part posterior, una visió de l’església més semblant a un mas que a un edifici religiós. Els orígens del temple romànic es perden en els primers segles de la reconquesta, amb una menció a l’acte de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell l’any 839 amb el topònim Kabrils, fent referència a un indret on s’arredossen les cabres. L’església romànica que ens ha pervingut parcialment, fou consagrada l’any 1051 pel bisbe de la Seu d’Urgell Guillem Guifré. Mentre que la senyoria d’aquest indret pertanyia als vescomtes de Cardona durant l’etapa medieval, la parròquia de Cambrils era propietat compartida meitat per meitat entre Santa Maria de la Seu d’Urgell i Sant Miquel de Cuixà: a canvi de la seva protecció contra els sarraïns, havien de cedir un terç dels seus rèdits a dits monestirs.


Sant Martí de Cambrils fotografiat en l'estada realitzada amb la Roser

A la façana davantera del temple trobem la porta d’entrada formada per tres arcs de mig punt en degradació, el més extern dels quals és fet amb dovelles d’una grandària considerable i molt esveltes. Per damunt d’aquesta hi ha una finestra de doble esqueixada d’arc de mig punt, i al costat septentrional s’alça un campanar de torre rectangular amb unes altes i amples finestres d’arc de mig punt adovellat en cada un dels seus quatre costats. A la façana oposada, a llevant, l’església és capçada per un absis que supera el semicercle i és resseguit sota el seu teulat per una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell. Es troba assentat al seu extrem en un podi de poc més de mig metre; cal tenir en compte que el terreny on se situa l’església i els edificis annexes té una pendent pronunciada. Tot i així, l’absis es veu empetitit a causa del sobrealçament ja esmentat, tant del mateix edifici religiós com de la rectoria situada en un dels seus costats. De fet, la teulada del temple és fortament inclinada només a una vessant, tot i que interiorment la nau, de planta rectangular, té una coberta de canó lleugerament apuntada. La presència d’una antena sobre la teulada de la rectoria fa pensar que és habitada, essent un lloc molt agradable per passar-hi les tardes plujoses de la tardor, quan la boira i els núvols deuen cobrir tot l’entramat paisatgístic que envolta aquest petit llogarret; més per llegir que no pas per veure la televisió.

El poble de Cambrils, que actualment pertany al municipi d’Odèn, format per diverses masies disseminades al nord de l’església, sota la vigilància del castell enfilat sobre un turó de la serralada del Bartoló Vell al sud de Santa Maria i pel Tossal de Cambrils al sud-oest, amb la presència d’un enorme caos de roques conegut com les Tarteres situat enfront mateix, es troba a la capçalera de la Ribera Salada, el nom de la qual fa referència a la quantitat de sal que conté, explotada des d’antic tal com es pot endevinar per la presència, un xic per sota de l’església, del molí de Cambrils i del seu salí, lloc on es preparava la sal treta del riu. Fou aquesta indústria la que potencià el lloc permetent una forta revifalla al segle XVII que coincideix amb l’alçament de l’actual temple. En quan al devessall de blocs que formen l’indret de les Tarteres, i malgrat el seu nom, no es tracta d’una explotació de roca calcària, sinó que la seva presència és natural, tot i que es desconeixen les causes que ho provocaren. Fou una allau rocallosa? Un lliscament de blocs? I, en tot cas, que ho va provocar? Molts creuen que es produí arran d’un seguit de terratrèmols que sacsejaren aquest territori, però d’això fa tant de temps que la manca de vegetació al voltant dels blocs granítics ho desmenteix. El que la saviesa popular explica, és que entre els grans blocs, per fenòmens de carstificació, s’originaren esquerdes per on sorgiren uns corrents d’aire fred que els pagerols aprofitaren per conservar els trumfos, les famoses patates d’Odèn.

Del costat de l’església, resseguint una de les parets del petit cementiri, surt un caminoi que s’enfila fins a la carretera per on he arribat i, desprès de seguir-la uns metres cap a la dreta, segueix ascendint pel turó del castell, al qual s’arriba per una bifurcació a l’esquerra. En aquesta ocasió, però, he passat de llarg, ja que quan vaig estar-hi amb la Roser ja el vam visitar; a més, els vestigis que hi queden són més moderns, restant molt poc dels seus orígens medievals; tot i així, res m’impedeix parlar una mica sobre ell. Durant el segle XI i part del XII, el castell era un domini eminent del bisbe d’Urgell, fins que l’any 1159 passà a mans del comte Ermengol d’Urgell. Dos segles després, però, ja formava part dels dominis dels Cardona, quan el rei Pere II, en agraïment a l’ajut rebut per Hug II de Cardona en la seva guerra contra Jaume III de Mallorca, va crear el vescomtat de Cardona, el que representà l’increment del patrimoni familiar, el qual, a més del castell de Cardona, passà a posseir diverses terres limítrofs amb el Berguedà, la Segarra, l’Anoia i la Noguera. Quan es va crear la baronia de Cambrils, aquesta recaigué també en els Cardona, els quals la mantingueren fins l’any 1823. El més interessant de visitar les runes que ocupen l’espai de l’antic castell és apropar-se a l’extrem sud-est del turó, amb unes magnífiques vistes del naixement de la Ribera Salada i del seu entorn muntanyós, així com la vista a vol d’ocell de l’antic salí; a més, des d’aquest mirador, es pot observar l’absis de l’antiga església romànica, avui dia totalment transformada i, a més, gairebé soterrada.


L'absis de l'església romànica del castell de Cambrils amb restes de murs més moderns al seu costat i la cinglera situada a llevant del Pla de les Guàrdies al fons

Deixant, doncs, enrere el senderol que condueix al castell, segueixo pel camí senyalitzat amb marques del GR-1 que travessa el nostre Prepirineu. En un curt recorregut, em du de nou a la carretera provinent de Solsona. Enfront tinc una llarga cinglera sobre la qual es troba el Pla de les Guàrdies on em dirigeixo, situat a l’extrem septentrional de la llarga serra que separa el Solsonès de l’Alt Urgell, anomenada Serra-seca. Tot i l’aparent abruptesa vista des de Cambrils, és una serra planera i allargassada en la seva part superior, per on els ramats provinents de la Catalunya central es dirigien, amb l’arribada del bon temps, a les properes muntanyes d’Alinyà i Ossera, indrets d’estiueig pel bestiar, curulls de bons àpats herbosos.

El camí es va enfilant cap a la dreta, passa per una gran roca des d’on es pot albirar perfectament el conjunt format pel castell, l’església i els masos que conformen el dispers poble, així com tot l’embolcall muntanyenc que els envolta. Passada la vertical roca, el sender gira cap a l’esquerra pel mig d’un bosquet fins a una cruïlla en la qual abandono el GR i m’enfilo cap a la dreta. Amb la Roser, confiats tot resseguint les senyals blanques i vermelles, no vàrem prendre consciència d’aquest desviament i vam seguir caminant en direcció sud. Cal dir que, malgrat l’error que, en part, ens va privar de completar l’excursió, vam descobrir un paisatge d’una gran bellesa quan, després de creuar per un estret grau situat precisament sota el Cap de Roc del Grau, davant nostre se’ns va oferir un magnífic paisatge centrat en la verdor esclatant dels cultius estesos al llarg de la vall del riu de la Mòra i en la inclinada i boscosa Serra de les Canals alineada al sud de la vall, com una filera de cavallers arrenglerats mirant vers migjorn, on la seva erecta posició presenta una llarga cinglera que intuïm tot i que no veiem, mentre, en les seves espatlles, estenen les seves capes d’un verd fosc, com el fullam dels alzinars, cap a la vall llaurada que semblen protegir.

Ens trobàvem en la divisòria entre el curs fluvial del Segre i el de la Ribera Salada. I davant nostre, cara al Segre, tot semblava sorgir d’un món esplendorós, de natura que esclatava davant nostre. La visió sobtada d’aquest paisatge ens va sorprendre gratament; i és que, a més, al fons, la vall de la Mòra s’endinsava al pantà d’Oliana i, a l’altra vessant, vèiem alçar-se les voluptuoses i capritxoses serres de Sant Honorat i la Roca del Corb, i separat pel torrent de les Caubes al nord, la Serra d’Aubenç. Una nuvolada cobria el paisatge que s’estenia més enllà, però per on podíem reconèixer les serres de Carreu i de Boumort. I cap al sud, la presència ciclòpia de la llarga alineació del Montsec. En aquest moment, davant d’aquest paisatge, sabíem que no anàvem pel camí correcte, però ens trobàvem totalment hipnotitzats per la seva bellesa i ens resistíem a fer marxa enrere, aturats davant d’un magnífic prodigi de la natura.

Curiosament, en aquella ocasió, retornats a la bifurcació i havent pres el camí correcte, ens vàrem enfilar cap el Pla de les Guàrdies per la seva vessant ponentina, seguint un sender molt clar que, a més, sense acabar d’enfilar-se, flanquejava cap el coll Femia de Dalt on havíem de dirigir-nos tot i que, en aquells moments, no ho sabíem. Amb les ressenyes es poden fer dues coses: una és aprendre-les de memòria i una altra és poc a poc, descobrint el paisatge a mesura que l’anem trepitjant. Aquest segon mètode és més agradable per la seva constant descoberta, però té l’inconvenient de cometre errades amb més facilitat. En aquella excursió amb la Roser no es pot dir que vam cometre un error, sinó simplement, un tomb. Anàvem, com ja he dit, resseguint un senderol pel vessant occidental del pla, i ens trobàvem arribant al coll Femia, quan, rellegint la ressenya que dúiem, ens vam adonar que no anàvem gaire encertats per conquerir el planell. La guia ens indicava la presència d’un pal indicador cap amunt i nosaltres, pensant trobar-hi un senyal com el que veiem enmig del proper coll de Femia, ens l’havíem passat de llarg. Llavors vam fer mitja volta, ja que ens delectàvem per gaudir del paisatge que s’insinuava albirar des de dalt, i descobríem un petit pal clavat al sòl herbós per damunt del camí, difícil de veure malgrat el seu acolorit vèrtex, i ens enfilàvem pel coster fins arribar al capdamunt on, certament, ens esperava un magnífic panorama vers tots els costats. Un cop gaudit d’aquest panorama, seguint les indicacions de la ressenya, descobríem divertits que ens conduïa precisament al coll on gairebé ens trobàvem quan hem girat cua per tal d’enfilar-nos al planell. És a dir, que vàrem fer una volta ben curiosa només per gaudir de les molt recomanables vistes dalt la Guàrdia que, malauradament, ens va fer perdre més temps davant d’uns tempestuosos núvols que se’ns apropaven més i més acompanyats per un fort vent. És clar que, en cas contrari, probablement la pluja ens hagués enxampat més amunt.

En canvi, en aquesta solitària excursió, el camí seguit i perdut aviat, m’ha dut pels pendents herbosos directament al pla pel seu costat de llevant, abocat a la vall de Cambrils. En quin punt he perdut el camí fàcilment andarejat amb la Roser? Indiscutiblement no he girat cua per esbrinar-ho, sinó que he acabat fent via lliure fins a les antenes que coronen el pla. A vegades cal improvisar. A més, en aquesta ocasió no hi ha cap núvol ni cap ventada que em pugui esgarriar el passeig. Això sí, en ple estiu el paisatge es desdibuixa més, no tenint el caràcter formós que ens va oferir llavors, amb uns colors intensos i contrastats que ens van deixar ben bocabadats.

A mesura que he anat pujant he guanyat perspectiva sobre el Tossal de Cambrils i la petita vall estesa al seu faldar on s’arrepleguen tota una munió de petits torrents que formen la capçalera de la Ribera Salada. Sorgint tímidament al darrera del tossal, es deixa entreveure la serra del Port del Comte, amb el puig de les Morreres eixint insinuós a l’extrem meridional. Per davant d’aquest, un coll enllaça amb el Puig Sobirà de Canalda, on vam pujar-hi a finals de l’any passat; per darrera d’on aquest davalla apareixen la Serra de Busa i els Rasos de Peguera. Cap a l’altre costat del tossal, veig properes les abruptes muntanyes d’Alinyà mentre el Pirineu, un xic nevat, és una difuminada línia a l’horitzó septentrional. Mirant enrere, vers per on m’he enfilat al Pla de les Guàrdies, contemplo Serra-seca allargant-se vers el sud, amb el seu vèrtex més meridional, on hi ha una bonica caseta de vigilància d’incendis, suspès sobre la plana solsonenca, entre el Cardener a l’est i el Segre a l’oest, on el blau turquesa de les seves aigües formen el pantà de Rialb.

Dalt el Pla de les Guàrdies, amb la serra de Turp ennuvolada al fons a la dreta durant l'excursió amb la Roser

El mateix paisatge que l'anterior fotografia però durant l'excursió en solitari. A sota hi ha el coll Femia i, al fons, la Serra d'Aubenç a la dreta i la Serra de Turp a la dreta; entre les dues hi passa el Segre

No m’enfilo cap a les instal·lacions que ocupen la part més elevada del Pla de les Guàrdies, sinó que les franquejo, encarant-me directament a la perspectiva encinglerada de la vessant sud-oriental de la serra de Turp. Passejo enmig d’uns camps d’espigues daurades que, de fet, omplen tota l’extensió del pla oferint un paisatge d’una gran bellesa i per on m’endinso com si em trobés inserit en un poemari tot caminant enmig dels seus versos. El pic del Cogulló de Turp on em dirigeixo, el punt més alt de la llarga cresta calcària de la serra, s’alça piramidal al seu extrem nord-oriental, com un altívol reietó als peus del qual s’esfilagar-se’n les roques calcàries que formen la cresta encinglerada. Escampats pel pla veig uns arbustos amb unes belles flors blanques escampades pel seu fullam, com papallones immòbils gaudint del vaivé de les branques on es sustenten. Són rosers silvestres, coneguts també com gavarreres, tant alts com jo, alguns inclòs em sobrepassen lleugerament, i les flors blanques tenen un to rosat, com presumides poncelles, i al bell mig, embolcallat per un quintet de pètals, tenen un botó groc del qual s’alcen bells estams del mateix color.

A la meva dreta s’estén la Rasa del Malpàs, amb el poble de Llinars situat a l’altre vessant, a l’extrem sud-oriental de la serra del Munyidor. Del pic de Turp es desprèn una carena que davalla al coll de la Travessa i, desprès d’enlairar-se de nou al tossal de la Pinyassa, es divideix en dues branques, una de les quals arriba fins al Pla de les Guàrdies i enllaça amb Serra-seca i l’altre forma la serra del Munyidor i s’uneix amb les muntanyes meridionals de la vall d’Alinyà. Al fons s’albiren les muntanyes pirinenques, amb la Torreta de l’Orri a l’est, seguits del Salòria i les muntanyes nevades andorranes al voltant del Comapedrosa, de la llarga carena septentrional cerdana formada pel Monturull, la Tossa Plana de Lles i el Puigpedrós, i, ja a l’extrem oriental, el massís del Carlit nevat.

Sense camí definit, pel mig del camp, davallo cap el coll Femia de Dalt, on s’apleguen diversos camins i pistes i on trobo el pal indicador que ja he esmentat. Per l’esquerra arriba el sender provinent de Cambrils i, per la dreta, per on s’estén la coma Abadal, capçalera de la rasa de Malpàs que davalla cap a Cambrils, el camí que hi davalla, per on vam tornar Roser i jo quan desistírem de continuar vers el Turp. Avui, però, el temps em convida a continuar fins al capdamunt de la serra; així, segueixo la pista cap el nord-est voltant el turó del Pedró situat a la meva esquerra. Sota mateix tinc el poble de Llinars i al seu darrera s’alcen les muntanyes que encerclen la vall d’Alinyà, amb el poble de l’Alzina d’Alinyà situat sobre un coster, a la falda del tossal de l’Àliga; més enllà alça el cap, orgullosa i majestuosa, la serra del Cadí. Un parell de voltors negres sobrevolen sobre meu i em fan girar la mirada vers llevant, on el Pla de la Guàrdia es va allunyant a mesura que avanço, i el tossal de Cambrils m’indica el port d’on provinc. Sobrepassat el Pedró, em reben els colors groc, terrós i daurat dels diversos camps escampats pel pla de la Llacuna, a ponent del poble de Llinars.

Davallo fins el pla, per on hi ha escampats alguns masos. Uns homes condueixen un parell de tractors enmig d’un camp, probablement preparant la terra, llaurant-la i netejant-la de males herbes, per tal de plantar-hi les patates de muntanya típiques d’aquesta zona de l’Alt Solsonès, els trumfos que he esmentat en parlar dels corrents d’aire fred que s’originen entre les esquerdes dels grans blocs a la zona de les Tarteres. Aquests tubercles són el conreu majoritari d’aquests camps, collits cap a l’octubre i duts a uns magatzems on acaben la seva maduració fins que, uns dos mesos després, són comercialitzats. Antigament, al costat dels camps hi havia diversos forats de trumfos o trumferes, llocs on es guardaven les patates abans de dur-les als mercats; si ens anem fixant al llarg de l’excursió, podrem veure’n diversos d’aquests forats construits amb pedres, amb una obertura feta amb carreus o amb un arc de mig punt, amb l’interior a vegades recobert de calç, i que restaven força ocults en ser recoberts amb la mateixa terra dels camps, semblant als túmuls que cobrien els dolmens.

M’apropo fins l’extrem oriental del pla, on prenc una pista que s’enfila per la serra del Munyidor. El Pla de la Llacuna s’encabeix entre aquesta serra, a l’extrem occidental de la qual es troba el Tossal de la Pinyasa, i el Pedró; més enllà, la vall de les Anoves rellisca freturosa entre les serres dels Obacs i la de Turp fins al pantà d’Oliana. Durant tot el camí he anat fotografiant diverses plantes les flors de les quals, juntament amb els rosers silvestres ja descrits, embelleixen amb els seus colors la passejada; els vorals del camí és com un parc botànic. Arribo a una bifurcació senyalitzada amb l’indicatiu, cap a la dreta, de la font del Tilló, situada tant sols a tres-cents metres; jo segueixo per la mateixa pista, amb el Cogulló de Turp just enfront. El camí és molt agradable, enmig del bosc de pins que cobreixen aquests vorals. Vaig enfilant-me vers la paret encinglerada del Cogulló de Turp per la pista que, poc a poc, a mesura que es va estrenyin, va cercant el punt més feble de la paret rocallosa i erecta. Així, arribo al coll de la Coma de Turp, situat a la dreta, des d’on se m’obre un magnífic paisatge vers la vall del Segre, amb el poble de Coll de Nargó sota mateix, banyat pel Segre on aquest comença a formar el pantà d’Oliana; riu amunt hi ha el poble d’Organyà, bressol de les Homílies, amb l’ermita de Santa Fe enlairada al seu damunt, esperó de la serra de Sant Joan que s’allarga cap a ponent, per on apareix la serra de Boumort.

Les muntanyes d'Alinyà a l'esquerra, el Port del Comte, el Tossal de Cambrils i el Puig Sobirà de Canalda a la dreta; darrera Alinyà la serra del Cadí i, més al fons, a l'extrem esquerra, el Pirineu

Des del coll, tant sols cal enfilar dretament la carena, en part de forma lliure, en part seguint un corriol senyalitzat amb fites a banda i banda. El sender no té cap dificultat, tot i l’entorn pedregós per on camino, però la forta pendent fa que costi avançar i que, tot i endevinar el cim ben a prop, aquest trigui en ser conquerit. No cal dir que, quan ho aconsegueixo, s’obre al meu voltant un paisatge sublim. El vèrtex geodèsic que es troba al capdamunt del Cogulló de Turp és tombat, i un tros de fusta que duia el nom del cim resta ocult entre les pedres arrenglerades al seu voltant. El temps és magnífic, sense cap perill d’una sobtada pluja ni d’una ventada molesta; inclòs malgrat trobar-me obert als quatre vents, el sol m’escalfa i em convida a restar-hi una bona estona. Endrapo l’entrepà de truita que duc per dinar i gaudeixo de l’entorn inacabable que s’estèn al meu voltant com un diorama gegant.

 Dalt el Cogulló de Turp


Com que l’aigua és sinònim de vida, i els colors blaus de la seva presència són com fetitxes a les mirades, el primer que contemplo és el pantà d’Oliana, sinuós vers el sud, amb un primer tram enquistat entre muntanyes i amb un segon tram més obert, després de creuar el grau d’Oliana entre la muntanya de Sant Honorat a ponent i la serra de les Canals a llevant. El poble d’Oliana s’estén a la seva riba entre camps terrosos i l’horta d’un verd clar. Per l’altre riba, els camps segueixen tenyint els plans fins als peus de Sant Honorat on es troba el poble de Peramola. Sota mateix d’on soc s’estén la catifa verdosa que cobreix la vall de les Anoves, amb petites clarianes espargides entre les quals on es troba el llogarret de Santa Eulalia de les Anoves. Cap a ponent ressegueixo la cresta de la serra del Turp, amb una copiosa capa vegetal que s’estén pel seu flanc septentrional, tot passant pels altres pics que sobresurten, com la propera Roca Alta o com el Coscollet, situat al seu extrem més oriental, des d’on fent un salt cap a l’altre vessant del Segre, la mirada s’eleva per la Serra d’Aubenç, amb el seu punt més elevat, lo Coscollet (1610 m), competint amb el Cogulló de Turp (1620 m) sense, però, poder-lo vèncer per només deu metres.


Més amunt d’Aubenç s’estenen tota una munió de camps per on s’escorre el riu de Sallent que s’uneix al Segre un xic per sota de Coll de Nargó; si ens fixem o amb l’ajut d’uns prismàtics, podrem veure l’església de Sant Climent de Nargó, situada a l’extrem occidental del poble, per sota d’una piscina i d’un camp de futbol visibles gràcies al color blavós d’una i verd de l’altre. Seguint la vall, aquesta topa amb un esquenall muntanyós que s’alça entre serrats i cingleres; cap al nord, el riu Sallent segueix el seu curs vers la capçalera situada sota la serra de Sant Joan, als peus del tossal de Sant Salvador. Cap a l’esquerra, la vall penetra pel congost del Codó i forma el riu de Valldarques, enclaustrat entre cingleres; és un paisatge bellíssim que oculta diversos vestigis romànics com Sant Romà de Valldarques o la torre de l’antic castell que protegia aquests entorns sota el domini del bisbe de la Seu d’Urgell. Fa anys vam recórrer aquests paratges i ara, vist a vol d’ocell, sento la fiblada de l’enyorança, el desig de tornar-hi, no tant sols per gaudir-ne un cop més d’aquests impressionants paratges, sinó sobretot, per recuperar aquell temps perdut, en que fèiem les excursions amb els nostres fills menuts.


Damunt Coll de Nargó s’eleva el tossal homònim, el qual, després d’un barranc on es troba el poble de Montanissell, segueix la muntanya de Santa Fe, vèrtex oriental de la serra de Sant Joan i als peus de la qual es troba el poble d’Organyà, a la riba dreta del Segre. Sobre la gran roca que fa d’esperó, es pot endevinar la presència de l’església de Santa Fe on, en una ocasió en que ens trobàvem passant un cap de setmana a Organyà, hi vaig pujar i vaig tocar la campana per tal de que em sentíssim des del càmping on ens allotjàvem situat al costat del poble. En aquella ocasió vam recórrer en bicicleta tota la vall de Cabó, gaudint d’una ruta on els dolmens se’ns apareixien com bolets delerosos de ser trobats. I ara puc veure des d’on soc aquesta vall, situada entre la serra de Carreu i la de Prada, la qual s’uneix a l’oest amb la serra de Boumort.


Segre amunt, aquest creua el congost de Tresponts, entre la serra de Prada i el Montsec de Tost, dirigint-se cap a la Seu d’Urgell. Més enllà, al fons, s’estenen les muntanyes andorranes i pallareses. Entre el Montsec de Tost i el Cogulló de Turp, em topo un cop més amb les muntanyes d’Alinyà, ben properes, amb el Roc de Galliner (1628 m) com a punt més elevat, competint també amb el Cogulló de Turp però, en el seu cas, guanyant-lo; darrera seu, el llom despullat i fortament inclinat del vessant meridional del Cadí. I cap a ponent, el paisatge que he anat descobrint al llarg de l’excursió: el Tossal de Cambrils, el Port del Comte, la serra de Busa, i, ben a prop, el paisatge andarejat des del Pla de les Guàrdies. Desprès de fotografiar tot l’entorn, d’acabar-me l’entrepà i de deixar constància de la meva presència al cim en una llibreta situada dins d’una caixa metàl·lica guardada entre el rocam, m’assec còmodament i llegeixo una estona el llibre que he carregat amb aquesta intenció. Certament, no sempre es pot gaudir de la lectura en un indret tant majestuós com aquest. Cal aprofitar-ho.

No és habitual, cert, però avui m’he estat al cim de la muntanya més d’una hora. Ha estat un plaer memorable. Gaudint de la lectura i, de tant en tant, alçant la mirada i gaudint del paisatge. Però cal tornar, no sóc cap eremita i espero descansar al vespre a casa amb la Roser, una pizza i un bon film. La tornada la faig pel mateix camí de pujada fins passat el desviament vers la font del Tilló, en el punt situat a l’extrem nord-oriental del Pla de la Llacuna. Si segueixo recte, aniria a Llinars; la idea em tempta, però allargaria substanciosament l’excursió. Per tant, segueixo per la pista girant a la dreta i creuant el límit dels camps que s’estenen en aquest pla anomenat el Planàs, que és com es coneix aquest sector del pla de la Llacuna, tot apropant-me al Pedró i deixant el tossal de la Pinyassa alçat a la dreta. Hi ha un tram de terra d’un marró vermellós preparada per rebre el cultiu dels trumfos i, més enllà, altres trams són entapissats de groc i de verd clar. Enmig d’uns camps segats hi ha diversos monticles de palla i per on he arribat, les parets enrunades d’una antiga construcció. Les blanques flors del roser silvestre també són presents. Arribo a una bifurcació de la pista i prenc la que baixa cap a l’esquerra, en direcció sud, passant entre tres coberts que s’alineen a les vores de la pista. Enfront tinc de nou el tossal de Cambrils i el Puig Sobirà de Canalda a la seva dreta. Més al sud-est, cada cop més a prop, em retrobo amb el Pla de les Guàrdies sota el qual s’endevina la Rasa del Malpàs per on retornaré a Cambrils. Per l’esquerra del camí hi ha un tram entapissat de flors blanques i el poble de Llinars emmarcat entre turons, amb les muntanyes d’Alinyà al darrere i el Cadí al fons.

Camps al Pla del Planàs

Caminant pausadament tot gaudint del passeig, arribo al coll de les Comes, on hi ha les restes d’un antic mas amb un clot de trumfos al costat. Les antenes que coronen el Pla de les Guàrdies són ben a prop, a l’altre costat del barranc. Poc després del coll, el camí es perd i cal cercar uns senyals blaus que aniré seguint tot deixant la claror dels camps i enfonsant-me en el barranc format per la Rasa del Malpàs. És el tros més perdedor de l’itinerari, doncs les senyals, que hi són, es perden contínuament. Però m’animo pensant que sóc ben a prop de Cambrils, del qual ja puc veure la tartera que té al davant, així com la zona on hi ha el càmping, tot i que, abans, em caldrà introduir-me en la part més feréstega de tota l’excursió. Seguint els senyals, que de tant en tant, esdevenen cintes grogues penjades del brancatge dels arbres, creuo el rierol i, enfilant-me per l’altre vessant, arribo a Cal Pebrot, una balma situada precisament en el punt més abrupte de tot el recorregut i que havia estat habitada fins a meitat del segle passat.

De la balma, em cal enfilar-me per la roca, com si em trobés en un conglomerat de Montserrat, fins enllaçar, a dalt, de nou amb el camí i seguir-lo vers migdia. Aquest senderol s’anomena el camí de les Boixederes, i hem du fins un pas entre roques que, un cop superat, abans d’un revolt, em cal deixar per seguir un altre que baixa força desdibuixat per l’esquerra i que em du a les envistes de les cases de Cambrils, concretament a la seva part més elevada, on hi ha un dipòsit d’aigua, retrobant-me amb la carretera que, al matí, m’ha dut fins a l’església de Sant Martí. Baixo el terraplè que em separa de l’asfalt gairebé saltant, i desemboco davant la masia Medes. Des d’on sóc tinc una vista propera i esplèndida de l’església i del castell situat sobre el turó proper. Tant sols em resta desfer la carretera fins l’església i el cotxe i gaudir d’un descans acompanyat de fruit secs abans de retornar a casa.

El barranc del Malpàs


Dinant l'entrepà de truita al costat de l'església de Sant Martí de Cambrils. Al final se'ns va posar a ploure però vam poder acabar-nos l'entrepà a temps.


La carretera que arriba a Cambrils des de Solsona, flanqueja Serra-seca tot passant per un esplèndid mirador situat precisament al punt més alt d’aquesta serra. Amb la Roser hi vam pujar i vam gaudir d’un esplèndid paisatge que, és clar, ens va incentivar a tornar-hi. Cap al nord, enfront mateix del mirador, s’allargava la serra dels Obacs, amb el Pla de les Guàrdies a l’extrem oriental, i per darrera seu treia el seu llom encinglerat la Serra de Turp, amb el Cogulló al seu extrem més elevat.

Vall de la Móra

Però la bellesa queda reflectida vers ponent, seguint la vall del riu de la Móra, entre la serra dels Obacs a la dreta i la serra de les Canals a l’esquerra: roques de caire montserratins l’una i una inclinada catifa boscosa l’altre. I al fons, el pantà de Camarasa als peus de la Serra d’Aubenç i, més enllà, el Montsec de Rúbies. En la direcció oposada, ens retrobem amb el Tossal de Cambrils i la serra del Port del Comte, i cap el sud-oest, mes enllà del proper serrat de Carissols on hi la caseta de vigilància que ja he esmentat, la visió esplèndida de les parets septentrionals de Montserrat ens recorden en quin país som. Un grup de voltors ens sobrevolem magnificant encara més l’entorn paisatgístic que ens envolta per tots els cantons. Als peus d’aquest mirador, a l’altre costat de la carretera, hi ha una interessant estàtua de ferro col·locada damunt d’una grossa roca que representa un ciclista esforçant-se per pujar un port de muntanya. De fet, és un recordatori del pas per aquest lloc del Tour de France, el 14 de setembre de 2009, que aquell any va recórrer  en una de les seves etapes les terres catalanes que uneixen la seva capital, Barcelona, amb Andorra. M’hagués agradat tornar a parar i contemplar un cop més des del mirador el paisatge que ara conec millor, però ja he estat massa estona sol i tinc moltes ganes de tornar a casa amb la Roser. He pujat al Cogulló de Turp; missió aconseguida. Torno a Can Xiruca.

Passant fred al mirador de Serra-seca, amb la serra de Turp al fons


Homenatge al Tour de France que hi va passar el 14 de desembre de 2009






dijous, 19 de setembre del 2013

Mola dels Quatre Termes



Diuen que quan calia fer una tala de pins, els quatre batlles de Rojals, Vimbodí, Mont-ral i Prades, que compartien la propietat d’alguns dels boscos dels voltants d’aquests pobles, es reunien dalt d’un dels tossals que conformen les muntanyes de Prades per tal de pactar les condicions de la tala, just on els límits territorials de cada un d’ells confluïen; fet pel qual, aquest bell mirador és conegut com la Mola dels Quatre Termes. És curiós com al llarg de la nostra geografia hi ha un munt d’indrets que reben noms similars per raons similars. I són indrets que no es troben còmodament situats a la plana, sinó elevats i, per tant, arribar-hi requereix un cert esforç. Suposo que als nostres avantpassats caminar no els hi representava tant de trasbals com a nosaltres, que a tal exercici l’anomenem fer excursions, i sempre posaven davant de qualsevol dificultat el desig d’una bona entesa. En aquesta ocasió, nosaltres volem seguir els seus passos, almenys dels que provenien de la vessant de Poblet, i pujar-hi, no pas per entendre’ns amb cap altre excursionista, sinó simplement per gaudir d’una bona excursió. Ho farem enfilant l’emboscada vall de Castellfollit i, un cop dalt, seguirem la boscosa carena fins als Cogullons i el coll de la Creu de l’Ardit, des d’on retornarem a l’inici de l’excursió pel barranc de l’Argentera.

Arribats al monestir de Poblet, prenem la carretera que du a Prades i, a la meitat entre els quilòmetres sis i set, prenem la pista que recorre la vall de Castellfollit fins al xalet forestal homònim on aparquem; a l’entrada de la pista hi ha una bonica creu de terme que ens convida a penetrar-hi. El recorregut en cotxe fins al xalet, pels que no han d’anar amb compte amb la conducció i poden fruir del paisatge, ja mereix la pena: en un primer tram creua unes vinyes situades a mà dreta i, ja dins la vall, arriba fins a la zona d’esbarjo de la Roca de l’Abella, a tocar el torrent, amb taules de pedra i espais per fer-hi barbacoes. La vall s’ha anat estrenyent i penetra en un bell engorjat franquejat per pendents cobertes d’alzinars d’entre els quals sobresurten belles roques de granit, com la Roca de la Mel. A la confluència amb la vall de l’Argentada, per on tornarem, flanquejada per altres protuberàncies granítiques com la Roca de Ponent a l’esquerra i la Roca de l’Àliga a la dreta, deixem a la nostra dreta la casa de Castellfollit, un bell edifici d’estil medieval que fou una granja dependent del monestir de Poblet, i continuem fins al Xalet forestal de Castellfollit, un lloc idíl·lic on trobem una altra àrea de lleure envoltada d’altes alzines als dos costats del torrent i remullada per la font Negra, nom amb el qual és conegut l’indret.

Les granges que es construïren en diversos indrets del bosc de Poblet foren llocs d’explotació agrària que, tot i estar vinculades al monestir, duien una vida força independent. En elles hi treballava un grup de conversos que periòdicament passaven comptes amb l’administrador del monestir. Això s’esdevenia també a la granja de Castellfollit. El seu origen es remunta a la segona meitat del segle XII, tot i que l’indret utilitzat com a zona de cultiu pot tenir els seus orígens en època romana, tal com se sap que passava en llocs propers com Riudabella. El que és segur és que fou utilitzat pels sarraïns, els quals, a més, tenien una torre de guaita situada a la part oposada de la vall, encimbellada sobre una de les protuberàncies granítiques que sobresurten del bosc, i que, per tal fet, és coneguda con la torre del Moro. De fet, el topònim d’aquesta vall es creu que té el seu origen precisament en la pròpia granja, que en el seu temps deuria estar fortificada. El nom al·ludeix, a més, a un indret ple de vegetació, tal com, amb el pas del temps, deurien estar les parets de l’antiga granja, abans de la seva restauració. El seu ús medieval, contràriament a les altres granges dedicades a l’explotació agrícola, estava encaminada a l’aprofitament del bosc, del qual en treien llenya, carbó vegetal, tal com es desprèn dels vestigis que es poden trobar d’antigues carboneres, i tota mena de fusta. Al llarg de la vall, però, també hi havia petits conreus dedicats a la vinya, al blat i a l’horta.

Al bosc de Poblet hi havien dues cases forestals més, a part de la de Castellfollit: la de la Pena i la del Titllar. Contràriament a aquestes dues, que s’assentaren sobre antigues granges del monestir, la de Castellfollit s’edificà en un indret a part. Probablement gràcies a tal fet, ara es conserven les dues a la vall de Castellfollit. L’edifici actual de la primera, la que hem vist passant-hi amb el cotxe a la nostra dreta, no és l’original, sinó que és producte d’una posterior reforma, i actualment és utilitzat pels monjos cistercencs com a lloc de repòs. La més moderna, on aparquem i comencem l’excursió, fou construïda durant els anys vint del segle passat. En aquest lloc hi vivia el guarda forestal encarregat de tenir cura d’aquest indret, junt amb la seva família. En aquells anys la vida deuria ser dura en aquests llocs més isolats que actualment, però fa enveja veient que, tot i ser la casa forestal més petita de les tres, la seva grandària la fa digna d’un habitatge de luxe, amb la presència inclòs d’una talaia a la part central, damunt l’entrada. Amb les comoditats actuals, seria un habitatge ideal per passar-hi unes bones vacances i, inclòs, per viure-hi.

 
La casa forestal de Castellfollit

Hem d’enfilar la pista forestal, tancada al trànsit i sense asfaltar, que surt per l’esquerra de l’edifici i que és la continuació de la pista per on hem arribat. És flanquejada, per la vessant del torrent, per alts roures i protegint una de les corbes, hi ha un gros talús de contenció. Aquesta pista s’enfila gairebé fins al capdamunt de la serra, però en un moment donat, gira cap a ponent i, creuant la Serra Llarga, volta les barrancades veïnes de Torners i Titllar per retrobar-se al coll de les Masies amb la carretera a Prades que havia abandonat a la Creu de Castellfollit. Precisament el coll esmentat hi passàrem en la nostra anterior excursió per aquestes muntanyes quan, provinents de Riudabella, ens dirigíem al tossal de la Baltasana. Ara però, passat un dipòsit del qual raja un bon doll d’aigua provinent de la font del Crecifici, senyal de que es troba ple, abandonem la pista tot prenent un costerut sender que, poc desprès del dipòsit, s’enfila pel bosc de pins negres que cobreixen aquesta vessant, en direcció al tossal Rodó, un pujol situat al mig de la part alta de la barrancada que recull l’aigua dels torrents que, unint-se al Pla de l’Óssa, formen el torrent de Castellfollit.

El sender que flanqueja el tossal Rodó per la seva vessant septentrional

Anem pujant per un sender costerut i estret però molt bonic que creua el bosc en diagonal, entre pins rojalets i algun que altre roure, pel flanc ombrívol del tossal Rodó, per la seva vessant septentrional. Més endavant la pendent del sender es suavitza una mica i desemboca en una pista forestal que prenem cap a la dreta; aquesta pista prové de Castellfollit tot fent una llarga marrada que envolta el barranc homònim i es dirigeix cap a la veïna casa forestal del Titllar tot creuant la Serra Llarga, el barranc dels Torners i la Serra Alta, indret protagonista d’una anterior excursió, ja esmentada, que ens va enfilar fins al Tossal de la Baltasana. Nosaltres seguim la pista cap a la dreta un parell de minuts fins retrobar-nos amb el sender que ens torna a enfilar cap amunt, per la valleta del Racó del Bou. A penes hem començat a suar la nova pendent quan, immergits en la solitud i el silenci del bosc, ens quedem astorats per la visió estrambòtica d’un enorme bolet que fa companyia a un grup de pins.

Roser al costat del gegantí ou de reig

Es tracta d’un ou de reig, i us puc ben assegurar que la seva grandària és aclaparadora, i més amb l’esclat dels seus colors. Ens anem apropant meravellats i, encara més extasiats, ens adonem que, a mesura que som més a prop, l’enorme fong sembla partir-se en trossos, com escorçats en rodanxes. I així ens adonem que el gegant micològic es troba dibuixat a l’escorça dels arbres. A qui se li ha ocorregut tal pintada? Per uns plafons que hi ha al costat, ens assabentem que ens trobem en una part d’una ruta micològica que creua aquest sector del Bosc de Poblet. Després, a casa, sabrem que l’autor d’aquests bolets artístics és Genís Collell, el qual va guanyar el concurs “Pinta bolets als arbres del Bosc de Poblet”. Quina ocurrència! Sembla ser que la intenció en dibuixar-los és potenciar aquesta ruta, senyalitzada i amb plafons explicatius. Però hom es pregunta si l’impacte visual és l’apropiat d’un bosc que, ja per si sol, és ben bonic. És com haver fet un grafit a les parets d’un edifici emblemàtic. Tot i que, ho reconec, m’ha encantat el dibuix que aprofita la perspectiva i el punt de fuga per sorprendre als excursionistes. Es veu que hi ha tres més de bolets pintats a l’escorça dels arbres: a més de l’ou de reig, hi ha un rovelló, un apagallums i un fredolic. Seria divertit cercar-los; potser en una altra ocasió ho fem. Ara, però, cal seguir l’excursió que ens ha de dur fins la Mola dels Quatre Termes tot agraint no haver-nos trobat amb un follet de grandària similar a l’ou de reig.

Seguim pujant abandonant el petit torrent lateral tot dirigint-nos fins a la carena de la Serra Llarga o de les Boixeries, que tanca per ponent la vall de Castellfollit, ara amb una pendent suavitzada. Ens trobem passejant per una de les rouredes que resisteixen a les Muntanyes de Prades. És un bosc jove, sorgit sobretot durant la segona meitat del segle XX, després de les fortes explotacions que durant els segles anteriors va patir l’entorn, primer, durant els segles XVIII i XIX per la desforestació ocasionada per l’artigament sofert per les plantacions de vinya, patates i avellaners que creixeren per tot l’entorn. Després, per la gran demanda de llenya i carbó que hi hagué fins als anys seixanta del segle passat, quan el seu consum decaigué a causa de l’aparició de nous mitjans de combustió. Abans, a més, amb la desamortització de les terres propietat del monestir de Poblet a partir de 1835, el bosc va patir una altre desforestació incessant. Ara, però, el silenci, la pau, la bellesa de l’indret, ha fet oblidar la frenètica explotació del passat a més d’haver recuperat la seva frondositat.


Arribem fins prop del collet de les Roques d’Encaix, però no ens cal pujar-hi perquè el caminoi segueix el seu recorregut transversal deixant les roques a la nostra dreta. Tot i així, m’he enfilat un xic atret per la presència d’unes fileres de pedres alineades que deurien formar una antiga construcció, un cobert pel bestiar o potser inclòs una habitació d’un antic mas. El flanqueig s’acaba enllaçant amb una ampla pista que careneja tota la Serra Llarga; es tracta d’un tallafoc que ens col·loca a la part alta del recorregut. L’arribada ha estat com sortir d’una habitació fosca vers la llum de l’exterior; el bosc ens havia embolcallat amb una llum tènue, somorta, i nosaltres hi caminàvem com si fóssim part d’un somni, despertant-nos pel sobtat esclat de llum que queia sobre la carena esclarissada. Seguim cap a l’esquerra la pista que s’enfila un xic fins arribar a la part més alta des d’on careneja en direcció a llevant. Pel camí hem trobat un pal indicador amb el dibuix de dos excursionistes i un bolet al seu costat i hem somrigut pensant que l’itinerari boletaire també arriba fins aquí, tot i que no hem vist cap altre bolet gegant. El sòl es troba blanquinós a causa dels cristalls de gebre que encara es conserven malgrat el bon temps que fa.


La Mola dels Quatre Termes amb la carena boscosa que hi duu

Ens trobem a l’indret conegut com els Plans d’en Pagès, una llarga i ampla carena ocupada per uns altiplans que antigament havien estat conreus com ho demostren els diversos masos que es troben tot resseguint-los i que enllacen el Tossal de la Baltasana a llevant amb la Mola dels Quatre Termes on ens dirigim a ponent; des d’on som podem observar la boscosa carena que haurem de resseguir per arribar-hi i comprendre la raó del seu nom: la serra del Bosc de Poblet. A primer terme, sota nostre, hi ha el coll d’en Perroi, on la serra torna a enlairar-se deixant a la seva dreta els costers d’en Perroi i tornant a perdre alçada al coll de la Cova Fumada, on torna a enlairar-se per accedir a la Mola d’Estat des d’on seguirem carenejant ja fins arribar a la Mola dels Quatre Termes. Per darrera de la Mola d’Estat, recognoscible per la presència dels Roquers de la Cansalada, surt un brancal encinglerat que forma la Mola de la Roquerola; aquest paisatge boscós, amable, de fàcil andarejar, té ocult una crosta rocosa que li confereix una doble personalitat agresta, com la d’una bella flor espinosa. Mirant cap al sud-est, a través de la incisió del coll d’en Perroi, veiem al fons l’església del poble de Mont-ral, a l’extrem oriental de les muntanyes de Prades de les quals destaquen, properes al poble esmentat, les esquerpes siluetes dels Motllats. Entre aquest paisatge i nosaltres, s’estén la capçalera de la vall del riu Brugent, centrada en el poble de Capafonts i que ens recorda una altra excursió anterior, precisament, vers els Motllats.

El tallafoc segueix cap el sud, però nosaltres ens desviem tant bon punt ens trobem amb el camí marcat amb els senyals del GR-171 que uneix les poblacions de Prades i de Rojals; prenem la direcció vers aquesta darrera població. Tornem a endinsar-nos en el bosc, ara amb presència de forces grèvols, fins arribar a l’ombrívol collet del Coster d’en Perroi, on trobem un pal metàl·lic amb indicacions d’on es dirigeixen els diversos camins que hi conflueixen, indicant-nos un d’ells el camí vers els Quatre Termes. Aquest camí es decanta primer cap a la vall meridional del riu Brugent però de seguida ens retorna vers el barranc de Castellfollit, el qual veiem enfonsat entre els serrats que el cenyeixen tot destacant les característiques roques que s’erigeixen com tòtems d’una cultura ancestral. Al fons s’estén la Conca de Barberà i, més al fons, es desdibuixen com en un quadre impressionista, els cims nevats pirinencs.

El camí, que ha baixat un xic, retorna a la carena tot resseguint-la, la qual ens sorprèn gratament. Ja he comentat abans el contrast entre la presència d’uns serrats boscosos i els roquissars que guarden els arbres zelosament, dels quals en sobresurten alguns que donen al conjunt una aparença dual entre amable i esquerpa. Arribats a la pista que fa de tallafocs, ens imaginàvem que la resta de l’excursió seria per indrets de fàcil caminar, per pistes més o menys amples, però ja arribar al coll d’en Perroi ens ha desmentit tal presagi i, més enllà d’aquest, ens ha confirmat que el sender que duu als Quatre Termes és un camí bellíssim que creua una cresta rocosa, talment com si ens trobéssim en uns indrets més muntanyosos com ho són els llunyans Pirineus. Així, el camí, flanquejat primer per un bosc d’alzines petites vestides de líquens, s’apropen a l’esmolada cresta i són substituïdes per pins rojalets mentre caminem enmig d’un passadís de roques granítiques. Creuem un petit pas entre roques i albirem un cop més el bell paisatge que abraça el barranc de Castellfollit, amb la casa homònima on hem deixat el cotxe, i la Conca de Barberà amb el Pirineu al fons.

Seguim pel sender que ara deixa enrere les alzines i és acompanyat per pins, els troncs de molts dels quals tenen formes sinuoses com si estiguessin dansant. El camí torna a baixar fortament fins al coll de la Caldereta, cruïlla de camins com l’anterior collet d’en Perroi. Des d’aquí podríem tornar a Castellfollit o bé baixar cap a Capafonts pel mas d’en Toni. Seguint el camí principal, l’indicador ens assenyala Rojals i la nostra fita, la Mola d’Estats. És curiós com al collet d’en Perroi hi havia senyalitzat el nom dels Quatre Termes i aquí ens indica el nom de la Mola d’Estats. Tot fa creure que és el mateix cim, com de fet, ho demostra que en molta documentació cercada anomenen indistintament amb el dos noms el mateix indret, però consultant el planell de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, cada un d’ells assenyala una elevació diferent; precisament, en aquest mapa la Mola d’Estats es troba sobre el coll de la Cova Fumada, on haurem d’arribar-nos just abans d’enfilar-nos definitivament cap a la Mola dels Quatre Termes que, al mapa, apareix amb el nom de Taula dels Quatre Termes, donant a entendre que els batlles deurien reposar del cansament de l’ascensió, mentre parlaven, al voltant d’una taula com si es tractés d’una versió muntanyenca de la cort del rei Artur.


Podríem continuar senzillament per la pista que arriba fins el coll de la Caldereta procedent de Rojals, però nosaltres, al cap d’uns metres d’agafar-la, ens enfilem per uns esglaons que permeten accedir a un sender que, en forta pendent i enmig d’una pineda, es dirigeix de nou cap a la carena per un trajecte molt més bonic. Ara be, el sender s’eleva en forta pendent que ens torna a fer suar. A trams, el terra és encatifat de blanc a causa del gebre que es resisteix a desaparèixer, esdevenint un indicador de la frondositat del bosc i de la forta baixada de temperatura que encara es produeix amb l’arribada de la nit i que ens fa entendre que més val que no ens entretinguem excessivament per aquests racons, no fos cas que ens embolcallés la nit amb un vestit fredolic. Sortosament el costerut tram no és gaire llarg i de seguida arribem, després d’un lleuger descens, a un altre collet, el de la Cova Fumada que ja he esmentat al paràgraf anterior i que, com els altres, té un pal indicador situat, a diferència dels seus predecessors que es trobaven a peu de camí, damunt d’una roca.


Balma de la Cova Fumada

Abans de continuar l’excursió, val la pena desviar-se cinc minuts per un sender planer que, per la banda del riu Brugent, ens acosta fins a una bonica balma que ha cedit el seu nom al collet, la Cova Fumada; encara hi resten trossos de les parets que delimitaven els diferents espais que conformaven l’habitacle procedent d’un temps en que era habitual viure en aquests llocs muntanyencs. La roca que fa de sostre és de tonalitat vermellosa, fet molt habitual en aquestes muntanyes per la presència dels gresos que conformen gran part de les muntanyes de Prades i que tenen aquest color. Retornats al petit coll, albirem de nou Mont-ral al capdamunt d’un dels turons que conformen els Motllats; davant seu s’estén la vall del Brugent, i al seu darrera, en la llunyania, el mar tarragoní. Som sota mateix de la Mola d’Estats, i podem observar part de la cinglera que envolta la Mola dels Quatre Termes per tots els seus costats exceptuant el seu vessant llevantí que serà per on continuarem l’excursió un cop haguem gaudit de les vistes des del cim. Per arribar-hi, però, ens cal salvar un petit grau que, gràcies a uns esglaons fets a la roca, gairebé és com si els antics habitants de la Cova Fumada anessin a estendre la roba al terrat. Indiscutiblement, l’ambient bosquetà i pedregós que ens envolta, dóna un gran encant al darrer esforç abans de treure el cap a la llum que banya la part alta de la cinglera.

Dalt la Mola d'Estat dels Quatre Termes

Només arribar dalt i a l’esquerra, tenim l’extrem occidental de la cinglera, on un pal indicador ens fa saber que ens trobem a la Mola d’Estat dels Quatre Termes. La vista s’estén cap al nord, recorrent tota la vall del barranc de Castellfollit per on ens hem enfilat, flanquejada per la Serra Llarga a l’est i la Mola del Guerxet a l’oest. Envoltat per l’espès bosc que ocupa tot el barranc, veiem la casa de Castellfollit on hem deixat el cotxe i on esperem retrobar-lo en acabar l’excursió. Al final del barranc es percep l’estret congost per on hem deixat enrere la plana conreada i hem penetrat al barranc. La Conca de Barberà s’estén davant nostre amb el poble de Vimbodí i la serra del Tallat coronada per molins eòlics. Més enllà, les planes de la Segarra i de l’Urgell fins encalçar la barrera muntanyosa pirinenca.

La vall de Castellfollit des de la Mola d'Estat dels Quatre Termes

Passejar pel capdamunt d’aquesta cinglera, ocupada per un pradell delimitat per roques i pins, amb unes magnífiques vistes, produeix un gran plaer. És com un altiplà rocós voltant de cingleres vermelles al vessant enlairat sobre el riu Brugent. En un lloc determinat, arran de cinglera, al costat d’una curiosa cisterna gairebé quadrada excavada a la mateixa roca, hi ha el lloc conegut com les Tres Creus, on efectivament onegen hieràtiques tres creus en memòria de dos muntanyencs reusencs i de mossèn Pau Queralt, morts en diferents circumstàncies durant la guerra civil. La seva història la podem llegir a “El soliloqui de les preferències sobre les Muntanyes de Prades”, escrit pel geògraf i historiador reusenc Josep Iglésies, i editat per l’Associació Excursionista de Reus l’any 1977 dins el recull d’articles “Miscel·lània Muntanyenca”. Diu així:

... “Va venir la guerra civil, i un company excursionista que havia vist morir els germans Estivill al camp de batalla, hi va portar una creu de fusta dedicada a la seva memòria. Això ens va suggerir de posar-n’hi una altra dedicada a l’enyorat mossèn Pau Queralt, apòstol del catalanisme a la Conca de Barberà, que a l’inici de la contesa bèl·lica s’havia refugiat al mas de Mateu i hi va trobar la mort; i en Santasusagna va proposar de posar-n’hi una altra dedicada a l’excursionista tarragoní Alfons Miquel, que l’havia trobada en circumstàncies anormals, igualment deguda a la violència, en acabar-se la guerra. Vam fer construir els símbols cristians al manyà de La Riba i una vigília de festa, el company Santasusagna va venir a casa a dormir. Molt abans de l’alba empreníem el romiatge camí del mas de Mateu. Eren quatre hores d’un malpujadís senderó pel trencall del riu Sec. Semblàvem dos penitents. Dúiem al coll les dues creus de ferro i a la motxilla, escarpa, martell i ciment per a fixar-les al cim de la mola. Ens vam passar el matí fent els forats per a clavar-hi els peus de les creus, i podem ben certificar com és de dur aquell conglomerat rogenc." ...

Les Tres Creus amb el paisatge que s'estén vers ponent

Mossèn Pau Queralt era fill de Montblanc i es trobava ocult al mas de Mateu, situat sota la Mola de Roquerola, quan fou delatat. A cercar-lo hi pujaren diversos homes de Montblanc i de Rojals. Quan el trobaren, en intentar fugir, fou mort a trets. Amb el temps, però, sembla ser que es produí una mena de llei del talió, ja que, tal com explica Josep Insa Montava al seu llibre “Rojals. Un poble, un terme, una gent”, dels quatre homes que pujaren de Rojals a la captura del mossèn, tres acabaren afusellats al Camp de Mart de Tarragona i el quart fou ferit a França d’un tret. Resumint: les tres creus que es troben mirant la vall del Brugent, homenatgen quatre persones: els dos germans Estivill, el mossèn Pau Queralt, i l’excursionista tarragoní Alfons Miquel. No he aconseguit esbrinar, però, quan la creu de fusta dels germans fou substituïda per la de ferro actual, similar a les seves companyes però el doble d’alta.

Aquesta història m’ha ajudat a esbrinar la incògnita sobre el doble nom amb que es coneix aquest lloc. M’havia imaginat, en veure el pal indicador situat al capdamunt de la cinglera a l’extrem abocat al collet de la Cova Fumada, que el nom de Mola d’Estat feia referència precisament a aquest punt, mentre que la Mola dels Quatre Termes, era de tot l’altiplà. Però sembla ser que no és així. Per començar, aquest planell és conegut com el pla de la Mola. I es coneix com a Mola dels Quatre Termes pel que ja hem explicat a l’inici de l’excursió: a llevant es troba el punt on conflueixen els termes municipals de Prades, Vimbodí, Mont-ral i Rojals. I el nom de Mola d’Estat, en singular, té la seva raó en que l’Estat va comprar o, més clarament, es va apropiar d’aquestes terres durant la desamortització dels bens eclesiàstics l’any 1835; posteriorment, les va agregar al bosc de Poblet, formant part de la repoblació forestal que hi tingué lloc des de l’any 1903.

El paisatge des de la Mola vers el sud, amb la vall del riu Brugent ambn Mont-ral, les muntanyes de Prades, zona dels Motllars i Capafonts

Des de les Tres Creus albirem tota la vall del riu Brugent amb les boscoses muntanyes que l’envolten. Cap a ponent, podem resseguir la carena per on hem arribat, amb la Serra del Bosc a primer terme i el coll d’en Perroi a continuació, a l’altra vessant del qual s’estén la Serra Llarga. Per darrera d’aquesta treuen el cap altres serres fins encalçar l’altre tossal emblemàtic d’aquestes muntanyes, el Tossal de la Baltasana. A la capçalera de la vall, prop d’on el riu Brugent inicia el seu curs, veiem el poble de Capafonts, al sud-oest del qual, si ens fixem, podem albirar lo Picorandan, una roca monolítica que sobresurt del bosc com un gegantí queixal eixint ferotge de la geniva d’una fera, tal com ja vaig descriure’l en una antiga excursió que vàrem fer pels Motllats, una serra estesa al sud de la vall que esdevé l’avançada septentrional de les Muntanyes de Prades i que protegeixen tota aquesta vessant de la vall fins a l’extrem oriental on, damunt d’un petit turó, s’alça l’església de Mont-ral. Entre aquesta i nosaltres sorgeix un altre esperó de la cinglera on ens trobem, formant la Mola de Roquerola. I més enllà de Mont-ral, fins i tot podem gaudir de la visió de la costa tarragonina, amb un parell de grans vaixells de càrrega aturats sobre la mar, potser esperant poder entrar dins el proper port de Tàrraco. Retornats a Capafonts, vers ponent, més enllà de la serra que uneix el Tossal de la Baltasana amb la serra Plana i els Motllats i que ens oculta la presència del poble de Prades, tot un seguit de turons ens condueixen visualment fins al Montsant.

Gaudint del merescut entrepà de truita, tradició excursionista pròpia

Hem dinat al pradell, asseguts en una de les nombroses roques escampades per l’entorn. A prop, en una d’elles, hi ha una placa que commemora el primer aniversari del Club Excursionista Trail Tarraco, ocorregut fa poc, el passat tres de gener. Hi ha gravat un fragment del poema Les muntanyes de Joan Maragall:

A l’hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Després de l’entrepà, mentre la Roser feia una becaina estirada a la gespa que cobreix el sòl, he fet un tomb per retrobar-me de nou amb el paisatge estès, com un infinit quadre, davant la cinglera de la Mola dels Quatre Termes. I he fet un descobriment sorprenent. Al costat de llevant de les Tres Creus, encastada a la roca, m’he trobat amb una aixeta! Hem pregunto si l’aigua que es desprèn d’aquest indret forma part del curs incipient del barranc del Tossal Gros que es desprèn entre la cinglera de les Tres Creus i el de la Mola de Roquerola. Però, tant si com no, d’on surt aquesta aigua si som dalt de tot de la muntanya? És a dir, sota el pradell on som hi ha tota una acumulació d’aigua formant tot un seguit de conduccions fins i tot per la pròpia roca de la cinglera i que va sorgint de mica en mica cada cop que un passavolant obra l’aixeta. Dalt de la font hi ha una placa col·locada l’any 1953 per l’Associació Excursionista de Reus que suposo coincideix amb la seva inauguració.


Una sorprenent font sota la roca de les Tres Creus

Per continuar l’excursió, retornem al coll de la Cova Fumada i prenem un corriol que, pel cantó del Brugent i després de baixar uns metres, ressegueix cap a llevant la cinglera rogenca de la mola d’Estat per dins d’un dens alzinar. Tot sigui dit que la caminada per aquest feréstec indret val la pena, però per acabar de conèixer part de la història de la Mola dels Quatre Termes, hauríem d’haver seguit els senyals del GR, ja que, només recorrent-hi tres-cents metres, ens haurien apropat fins la Taula dels Quatre Batlles; és a dir, fins una massissa taula circular de pedra on, com cavallers artúrics, els quatre batlles es reunien per pactar els acords sobre l’ús del bosc i la tala de pins dels boscos que compartien. Enmig de la taula hi ha una columna de metall acabada amb una piràmide, amb l’escut de cada un dels pobles emmarcat en cada un dels seus quatre costats, concretament als costats que els hi pertanyen; així, els batlles discutien asseguts en el seu propi territori. Prop de la taula hi ha, a més, un monòlit de ferro amb una litografia dedicada a Francesc Estivill Tudó, un amant de l’excursionisme amb una obsessió: senyalitzar els camins de muntanya. Membre de la Secció Excursionista del Reus Deportiu, Francesc Estivill va dedicar gran part del seu temps lliure a recórrer les muntanyes catalanes tot col·locant-hi pals indicadors metàl·lics per tal d’orientar els caminants. Van ser sobretot les muntanyes tarragonines on va realitzar majoritàriament la col·locació dels pals indicadors, però també en altres llocs de la geografia catalana: precisament, el 22 d’octubre de 1978 va aconseguir col·locar el pal número cent damunt de la font Tornadissa, prop del Puigsacalm. Va morir als vuitanta anys, el 19 de juny de l’any 2000, i el dia 26 de novembre d’aquest any, la seva entitat excursionista va inaugurar el monòlit en la seva memòria.

M’ha sabut greu conèixer l’existència de la Taula dels Quatre Batlles i del monòlit a través d’Internet, amb posterioritat a l’excursió; tres-cents metres no són gaires i, de saber-ho, ens podríem haver arribat fins a l’indret tot i que, després, haguéssim retornat al coll de la Cova Fumada, ja que, certament, el sender que recorre la vessant meridional dels espadats de la Mola dels Quatre Termes és, malgrat els entrebancs que, de tant en tant, sorgeixen, com algun pi abatut, d’una gran bellesa. I és que, mentre caminem, anem descobrint tot un seguit de roques que sobresurten de la cinglera com afilats crestalls o allargassats i massissos contraforts. Com ho descriu la ressenya que portem: Entrem en una contrada espectacular i gairebé única en les muntanyes de Prades. El terreny de granit en aquest cas no forma sorra disgregada, el tapàs, sinó veritables agulles i roquers verticals i també grans esbaldregades que donen tarteres inclinades com els anomenats racons de la Cansalada. Seguint caminant per aquests indrets feréstecs arribem al coll de Viladecabres on trobem un pal indicador que assenyala, cap a llevant, el poble de Farena, i cap al nord, els Cogullons, on ens dirigim.

Un entrebanc en el camí que cal domar

Seguim un sender que baixa suau cap el nord-est i sortim a una pista que seguim cap a la dreta uns cinc minuts fins trobar un pal indicador on prenem el camí de l’esquerra, cap el nord-est. Si seguíssim l’altre camí, arribaríem al mas de Mateu, lloc on, recordem-ho, es va refugiar mossèn Pau Queralt, un dels homenatjats a les Tres Creus. Nosaltres ens trobem amb les restes del que fou un altre mas dels entorns, el mas de Xuflet, a partir del qual el camí comença a davallar fins creuar el barranc que du el mateix nom que el mas. Remuntem i al cap de pocs minuts arribem fins a una impressionant balma amb restes d’antics habitatges; es tracta de la coneguda com a Balma Gran, situada prop del Grau del Paulet. Encara es manté dempeus part del mur extern que encerclava la balma. Una gran roca inclinada resta recolzada sobre la paret de la roca on es troba la balma, formant com un triangle a través del qual es veuen tot un munt de vestigis de l’antic habitacle. És molt més gran que la balma de la Cova Fumada, i és un lloc idoni per aixoplugar-se en cas de tempesta; inclòs per passar-hi la nit.

La Balma Gran

Els turons més orientals de les Muntanyes de Prades, amb Mont-ral i els darrers contraforts dels Motllats a la dreta i el mar al fons

Continuem pel camí que ens ha dut fins la Balma Gran i, de seguida, tot sortint del boscatge, confluïm amb una pista on trobem un altre pal indicador que, cap a la dreta, ens assenyala el mas de Mateu i Farena, i cap a l’esquerra, els Cogullons, petit llogarret situat al voltant d’un turó i del qual gairebé no en resta res, només la presència, dalt de tot, d’un edifici de pedra construït recentment com a refugi de muntanya propietat del Club Excursionista de Montblanc. La vista però, ens fuig cap al sud, emmarcada per la petita vall despresa dels Cogullons que s’aboca sobre el riu Brugent i que ens permet albirar els turons encatifats pel dens boscatge que els cobreix i que formen el sector més oriental de les Muntanyes de Prades; a la dreta ens retrobem amb Mont-ral i amb els darrers contraforts dels Motllats. I, al fons, a l’horitzó, amb la blavor encisadora del mar.

El refugi dels Cogullons camí del coll d'en Serra

Caminem per la pista en direcció als Cogullons, per un espai esclarissat i pla que contrasta amb els camins feréstecs que hem fet fins arribar-hi. No ens enfilem fins al refugi com m’hagués agradat, ja que encara ens queda força ruta per fer i la tarda comença a córrer cap al capvespre. Arribem al coll d’en Serra i prenem la pista de l’esquerra que s’allunya dels Cogullons. En pocs minuts trobem un altre pal indicador on prenem la direcció a Rojals introduint-nos en un petit sender que ens porta a través d’un espai rocós fins a una petita construcció utilitzada pel que ens sembla com ha petit habitacle pels seus propietaris que deuen venir esporàdicament a gaudir d’aquests entorns. Curiosament, dalt la porta, hi ha el número 7. De quin carrer, ens preguntem? I, a més, on són els altres números? Segurament es tracta de una juguesca dels propietaris. A partir d’aquesta petita segona residència, el camí s’introdueix dins el bosc del Guerxet, compartit per pins rojals i alzines.

Creuat el bosc, arribem al coll de la Mola, on ens retrobem amb la pista que du a la mola d’Estat provinent del poble de Rojals. Hi ha un altre indicador en aquest coll, però en lloc de ser-hi a peu dels diferents camins que s’agermanen en aquest punt, es troba situat dalt d’una gran roca vermellosa, com si, més que assenyalant-nos per on hem de continuar, fos un guaita controlant qui passa pels seus dominis. Nosaltres ignorem la pista; de fet, ignorem fins i tot el pal indicador, i prenem un sender que, de nou dins d’una pineda, davalla per l’inici del que serà el barranc de l’Argentada. Per la dreta hi ha un altre sender, aquest senyalitzat, que du al mirador de la Pena.

Anem baixant entre pins per un sender a voltes perdedor, però que sempre acabem retrobant. Aquesta zona fou molt explotada per obtenir barita durant el segle XX, fins als anys setanta; al llarg del seu recorregut es poden trobar restes de mines i forats de ventilació difícils de veure a causa de la vegetació que hi ha crescut al llarg dels anys i que oculta els vestigis. El que sí trobem són unes casetes de minaires molt malmeses però que encara donen una idea de com vivien els treballadors: són com petites cases aparellades, cada una de les quals tenia una habitació amb llar de foc. De fet, però, la mineria, com l’explotació d’aquests boscos, ve de molt antic, ja en temps dels romans que després els sarrains continuaren, tal com ja he comentat; llavors, però, les explotacions eren a la recerca de plata, d’argent, d’aquí be el nom de l’Argentada.

A partir d’aquest punt on es troben les casetes dels minaires, el camí se’ns complica força. Seguim baixant intentant trobar el camí antic de l’Argentada, que segons la guia que portem baixa pel costat esquerra del barranc; nosaltres però, no estem segurs de trobar-lo. És cert que, més avall, acabem coincidim amb un sender força ample, però de seguida el perdem per trobar-nos baixant directament al llit ple de còdols del barranc de l’Argentada, sota mateix de la casa de Castellfollit. Ens felicitem, però encara haurem de cercar, tot i la seva proximitat, la manera d’arribar fins la carretera. I serà força complicat. Primer enfilarem tot recte cercant un caminoi que, segons la ressenya que portem, s’enfila fins uns castanyers vora la casa, però després d’una estona de anar d’un costat a l’altre, desistim per què no volem esgarrinxar-nos amb tota la vegetació que ens envolta. Es va fent fosc, per tant, ens cal prendre una decisió: decidim seguir cap avall el curs del barranc fins troba una pista que pugi còmodament fins dalt. És cert que allarguem uns minuts l’excursió, però anem sobre segur. Així, trobem la pista que dedueixo és la continuació del camí de l’Argentera perdut abans, i ens enfilem dòcilment fins la pista forestal que, en pocs minuts, ens du fins la casa de Castellfollit i, d’aquesta, en uns dos quilòmetres de passeig ja nocturn, fins el Xalet forestal. Ho hem aconseguit, però abans d’arribar-hi, encara ens espera una sorpresa que, en certs moments, ens ha semblat sorgida d’una pel·lícula de terror.

Mentre baixàvem pel barranc de l’Argentada, hem anat escoltant uns crits incomprensibles. Sorgits clarament d’un ésser humà, però gens intel·ligibles. Provenien de l’altre costat del barranc, per on sembla ser que passa el camí que hauríem d’haver pres vés a saber on i quan. Ja a la pista forestal de Castellfollit ens havíem oblidat d’aquells crists, però, caminant ja de nit, els hem tornat a escoltar. I, certament, feien una sensació de temor força aconseguida. I, quan ja faltava poc per arribar-hi, hem tornat a sentir-los. I al cap de poc, a més, el motor d’un cotxe. Reconec que sentia en aquells moments un pessigolleig no exempt de temor. Precisament feia poca estona que m’havia endut un ensurt majúscul quan, caminant tranquil·lament, havia ensopegat amb una branca vora el camí que m’havia semblat l’urpa d’una bestiola agafant-me. Quanta imaginació! I això que no soc addicte als films de terror! En fi, preparant-me per si de cas m’havia d’enfrontar vés a saber amb quin poder malèfic, de cop m’ha arribat la llum del que estava passant. Quan hem arribat al matí, ens hem creuat amb un gos que corria en direcció contrària a nosaltres. I ara, envoltat per la foscor, he deduït que aquest gos s’havia perdut i el que escoltàvem era el seu propietari cridant-lo.

La presència del tot-terreny que s’ha apropat a nosaltres ens ho ha confirmat. El seu conductor ens ha explicat que estava cercant un gos. De fet, no era el que havíem vist al matí, sinó un altre que havia perdut durant una cacera. Resulta que havien sortit un grup de persones amb els seus gossos a caçar pocs senglars, i havent-ne localitzat un d’ells, els gossos l’empaitaren. Però ja se sap, en aquests jocs, tant pots ser el caçador com el caçat. I el porc senglar, que sembla ser era d’una grandària considerable, ha atacat els gossos, matant-ne un d’ells, ferint-ne greument un altre, i fent fugir la resta. L’ensurt de les bestioles supervivents deu haver estat majúsculs si encara no havien aparegut després de tantes hores. L’home ens explica que tem que potser el porc senglar també els havia ferit i ara es trobaven moribunds enmig del bosc. En fi, l’home ha continuat cercant la seva perduda bestiola i nosaltres, més tranquils, hem arribat finalment al cotxe, al costat de l’ombra enigmàtica del xalet, com la imatge d’una casa encantada, com la imatge de la casa Usher. Ben mirat, sí que ha estat finalment una història de terror, tot i que, sortosament, nosaltres no hem format part.